Con mucho, suena a poco.

Si verdad, este blog lo tenia totalmente olvidado, ya que http://sinacierasotravez.blogspot.com/ lo tenia mucho mejor diseñado y escribia cosas más concretas, si, he perdido la contraseña y pues necesitaba mi momento, mi ejercito de palabras.

Creo que nunca ha sido complicado hacerme feliz. Si me conoces bien, sabrás que soy patéticamente sencilla pero imprevisible. No necesito flores, ni dedicatorias de canciones en la radio, ni aviones que escriban mi nombre en el cielo. No pido milagros, porque nunca he visto ninguno. Las sorpresas, cuanto más pequeñas, más bonitas me resultan. Y me vale todo, siempre que sea hecho con amor. Todos los detalles son buenos... Abrazos, sonrisas, besos de esquimal, notitas escritas en una servilleta, una visita inesperada, un regalo personal, una foto de tu infancia, un mensaje de madrugada, palabras simples pero sinceras... Creo que nada demasiado costoso si se hace por iniciativa propia y con sentimiento. 
Ultimamente, no he sido feliz, pero tampoco triste, ultimamente no he sido, si,ese es el diléma, si me preguntan como estoy, me limito a decir bien, no me siento con la capacidad suficiente, de contarle a una mínima person que todo viene encima, claro esta, que se dan cuenta que ocurre algo,  pero se limitan a decir"estas rara conmigo".
Vereis, no estoy rara, directamente, no estoy, posiblemente, sea inmerecido mi tracto hacia los demás, pero me he obligado a mi misma a no sentime mal porque ellos no reciban lo que se merecen, pues seguro que no han pensado en mi. Si realmente creo que nadie lo hace, y si lo hace, gracias por nada.

Yo tampoco sé de esa chica que le brillaban los ojos, que se comia el mundo y a quién hiciera falta, que para ella, la noche era el dia, que hablar con dos o tres de la misma forma(ya podeis suponer) no era más que costumbre,  que por muy mal que estubiera, le salia una sonrisa.

Yo tampoc se donde esta, lo bonito esq nadie se da cuenta, para ellos, ella, solo esta rara, pero sabeis? para ella, ellos solo no entienden.

No entienden, nada, absolutamente nada, que crudo es eso verdad? Pero sinceramente, no espero nada, de nada ni de nadie, ni un mínimo escrito diciendo "estoy aquí niña", no, ni lo más mínimo espero.

Saben? Me voy a ir, por hoy, supongo que ya esta demasiado dicho.

Que nadie diga mentiras, pues yo si os echaré de menos.

Adios y gracias.

"Em vaig oblidar de posar els peus a terra i em senc millor"

Em repeteixc, ho sé. Tot el que escric sona sempre igual, sempre és la mateixa història, sempre tan "niñata". Quin sentit té que escriga así? Que escrigua que et necessite, que m'apetixes, que et trobe a faltar. Tonteries. Presumptuoses bobades que a aquesta estúpida mà li dóna per escriure quan no té res millor que fer. Dichosa "niñata" immadura que se sent bé quan creu que escrivint aconsegueix alguna cosa. Idealista sense sentit de la lògica. Per molt que escriga res canviarà, però com diu aquesta cançó''em vaig oblidar de posar els peus a terra i em senc millor'', això em passa quan escric. Que m'oblide que demà tinc un examen massa important, que hi han mil injusticies, que res es com pareix.. El patètic de l'assumpte és que em senc millor al plasmar en aquest ridicul blog.

- Et puc demanar una cosa?

-Sí, digues

-No t'acostumes a mi 

-Com? 

-Que no t'acostumes a mi, ni a la meua manera de riure, ni a la meva hiperactivitat, ni als meus mimos, ni a la meua olor. No t'acostumes a com et mire o et deixe de mirar, no t'acostumes a la meua cara quan et rius de mi, no t'acostumes a la meva ràbia, ni a riure de les coses que dic,  no t'acostumes a les nostres cançons. No t'acostumes... 

- I això a què ve? 

- Ve a que jo ja acostumat a tot lo teu, i si ho perc ho passaria mal i no vull que et passe el mateix. 

-.-

Ni calma, ni polles, ni por, ni llàgrimes, que el plorar serveix de poc, i el cridar per quedar afònica. El riure per arrugarte, i el somiar per flipar. El menjar per engordar i el beure per pixar. Les fotos estan per borrar-les, i els records per fer mal, les cançons per cantar i  cantar perquè ploga. La pluja per tancar-te en casa i per tancar-te a casa molta paciència, la paciència per a l'estudi i de l'estudi per arribar a lo més alt, i d'allí? al més baix. Mai i et dic ja, que mai tindràs el que vols, perquè si ho vols és perquè no ho tens, i si no ho tens és perquè ja ho has tingut. Perquè si ho has tingut t'importava i si t'importava l'has perdut perquè ho dius en passat.

A l'hora de sempre en el lloc de sempre,

 com no, amb el mateix anim que de normal, sense ganes de traure un somriure, ni la més mínima il·lusió de que ja es Divendres de vesprada, amb un altre dichos motiu que et mata per dins.

I ja, ja han canviat les coses, no es que no estiga el motiu, si, encara està, mai sen va però ja estan elles, fent la més mínima bojeria per fer-te riure, mentra t'abraçen amb força, com agafant un bastonet de sucre d'quells que hi ha a les fires, adonanse que ho necessitaves que, eixos dos segons havien sigut tant importants per a tu, als quals solament es faltava anyadir: Ovlida't i passau bé.

Vuic pensar que tot es posible però,

en algun lloc de la meua joventut maduraré i aprendré massa,aprendré com la gent no sap estimar, que ens destruïm entre nosaltres, com l'enveja ens rodeja i ens fa desitjar el mal..Maduraré, em contaminaré, aprendré sobre mentides, patiments, malalties, guerres, dolor i mort.. aprendré com els diners ens manejen la vida, que ja no importa el sentir, sinó l'aconseguir i cada vegada més.. però jo renuncie,vull tornar a viure simple novament..
No vull que els meus dies siguen de jornades interminables de treball, de materialisme, de notícies depriments, d'enveges,  de malalties..
Vull creure en el poder del somriure, de l'abraç,  de la paraula dolça, de la pau, del súper heroi del còmic, i de la imaginació..
Admire la dolça bogeria dels xiquets. .

Añadir leyenda

excepte a tu.

Que sí, que continue tenint ganes de tu. Que m'amague i després et busque en altres boques. Que no puc estar amb tu però tampoc sense tu. Que sempre se m'oblida dir et vull. Que sóc covard, que tinc por. Que visc alimentant el meu ego, que l'orgull em perd i tota la força se'm va per la boca. Que dic mil vegades que et vaig a oblidar i mil vegades més tornes a cridar a la meua porta. Que sempre t'òbric. Que m'enfade, cride, que em comporte com una xiqueta panoli. Que creus que ho vull tot i en realitat no vull res (excepte a tu). Que eres més que un capritx. Que sí, que et vull encara que no t'ho cregues. I que així i tot ni tu seràs el meu Romeo ni jo seré la teua Julieta, que al final me n'aniré, perquè tu, estas massa ocupat amb una altra.

+No, mai ho faré, promés.

-Hem fas un favor?
+Disme boba, que vols ara?
-Ho dic enserio.
+Disme, que vols?
-Un sempre, perfavor, no em faltes.

Ho sent pero no puc continuar així.

No hi ha disculpes qe valguen, ni perdons ni tampoc negacions. He pogut comprovar una cosa, i és que la gent encertava al dir-te puta, pensava que estaven equivocats, i jo mateixa et defenia. Per desgràcia he vist que no.
Et creia diferent, et creia una de les meues MILLORS AMIGUES, però no, no et comportes com a tal.
Preferixes fer afectets, preferixes soltar absurdes riseteess, preferixes abraçar-lo sabent com odie això, preferixes tontejar l'abans de vindre i saludar-me, no és així? M'equivoque? Ho sent pero no puc continuar així, no puc ser amiga d'una ninyata les promeses  de les quals se les emporta el vent.